La tècnica de teixir amb el sistema d´alt lliç ha estat complexa en tots els temps; en l´antiguitat es mantenia en secret professional el procés tècnic i poques persones podien accedir a l´ofici de llicer. Actualment, la tècnica de teixir tapissos està condicionada pels seus propis contratemps, el què ha fet necessari dinamitzar les ortodòxies tècniques per fer més fàcil el seu coneixement artístic.

 Per teixir un tapís es necesssita un teler, materials tèxtils, un disseny i els coneixements tècnics.

 El teler d´alt lliç, en essència, és una màquina medieval que té dos cilindres: un a la part superior i un altre, amb distància, a la part inferior.

 El teixit o tapís està format per dues parts: ordit i trama.

 L´ordit són els fils tensats perpendicularment en el teler, està enrotllat en el cilindre superior però fixat per l´altre extrem en el cilindre inferior. Així doncs, entre els dos cilindres apareix una pantalla densa de fils de cotó o llana en posició vertical a la què anomenem ordit. L´ordit és el suport de totes les trames, que aniran entrecreuant-se al seu voltant donant formes i textures de color.

 Les trames són tan diverses com exigeix el disseny. Poden ser de fibres vegetals com el lli, el cotó, el yute, etc. o altres fibres de procedència animal com les llanes, les sedes; en altres èpoques es teixia l´or i la plata, i actualment es teixeixen tota classe de fibres sintètiques. Les trames són disposades amb habilitat i rapidesa pel teixidor o llicer que, amb la seva mestria, sembla que toqui l´arpa, oferint un espectacle de notes de color als ulls.

 Un cop teixida la pantalla d´ordits tensos, i si hagués de ser més llarg el teixit, es procedirà a enrotllar la part teixida en el cilindre inferior, provocant en la tensió d´enrotllat una continuació d´ordit nou procedent del cilindre superior. La continuació del nou ordit es tractarà a semblança de l´espai anterior, procurant una unitat en la peça definitiva, el tapís.

 La técnica de tejer tapices con el sistema del telar de alto lizo ha sido compleja e n todos los tiempos; en la antigüedad, se mantenía en secreto profesional el proceso técnico y pocas personas podían acceder al oficio de tejedor de alto lizo. Actualmente, la técnica de tejer tapices está condicionada por sus propios contratiempos, lo que ha hecho necesario dinamizar las ortodoxias técnicas para hacer más fácil su conocimiento artístico.

 Para tejer un tapiz se necesita un telar, materiales textiles, un diseño y los conocimientos técnicos.

 El telar de alto lizo, en esencia, es una máquina medieval que tiene dos cilindros: uno en la parte superior y otro, distante, en la parte inferior.

 El tejido o tapiz está formado de dos partes: el urdimbre y la trama.

 El urdimbre consta de unos hilos tensados perpendicularmente en el telar, está enrollado en el cilindro superior pero fijado del otro extremo en el cilindro inferior. Así, visiblemente, entre los dos cilindros aparece una pantalla densa de hilos de algodón o de lana en posición vertical a la que denominamos urdimbre. El urdimbre es el soporte de todas las tramas, que irán entrecruzándose a su alrededor dando formas y texturas de color.

 Las tramas son tan diversas como exige el diseño. Pueden ser fibras de origen vegetal como el lino, el algodón, el yute, etc., u otras fibras de origen animal como las lanas o las sedas; en otras épocas se tejían el oro y la plata, actualmente se tejen toda clase de fibras sintéticas. Las tramas son dispuestas con habilidad y rapidez por el tejedor o licero que, con su maestría, parece que toque el arpa, ofreciendo un espectáculo de notas de color para los ojos.

 Una vez tejida la pantalla de urdimbres tensos, si hubiera de ser más largo el tejido, se procederá al enrollado del tejido en el cilindro inferior, provocando en esta tensión de enrollado una continuación de urdimbre nuevo procedente del cilindro superior. La continuación en el nuevo urdimbre se tejerá a semblanza del espacio anterior, procurando la unidad de la pieza definitiva, el tapiz.

 Weaving tapestries using high-warp looms is a complex task. In antiquity, a high degree of secrecy was maintained regarding the technique of weaving using these looms and only a very few could aspire to enter the trade of high-warp weaver. Although the process of high-warp weaving is still complex, the techniques of weaving on such looms is open to all those who wish to apply themselves.

 To weave a high-warp tapestry, the weaver needs a loom, the textiles, a tapestry design, and the technical knowledge. The high-warp loom is a medieval machine that has two cylinders, one in the upper part of the loom and one in the lower part. The tapestry is formed of two parts, the warp and the woof.

 The warp consists of some threads, tensed perpendicularly in the loom; the warp is coiled in the cylinder in the upper part of the loom and fixed to the cylinder in the lower part. Thus, between the two cylinders appears a dense screen of threads of cotton or wool in a vertical position. The warp supports the woof that will be intertwined around the warp, creating forms and textures.

 The woof is as various as demanded by the design. The woof can be fibers of vegetable origin, such as linen, cotton, or jute, or other fibers of animal origin, such as wool or silk. In earlier times, some tapestries were woven using gold and silver threads; today, tapestries are woven using all types of synthetic and natural fibers. The woof is intertwined in the warp by the professional weaver with such rapidity as to suggest a mastery similar to that of the musician playing a harp, only in this case, the weaver offers the viewer a spectacle of colored notes in many fabrics.